Després de dormir durant llargs períodes, aterren en planetes llunyans i desperten a la vida.
Pacientment, dia a dia recorren amb lentitud la seva superfície prenent mostres i fent diferents assajos.
No són com t’imagines. Habiten un medi hostil, amb temperatures ardents en dies de durada interminable, han de parar i hibernar per poder resistir nits eternes a temperatures extremadament baixes. Alimentats per panells solars que reben una llum difusa, han d’administrar amb exactitud una energia escassa.
Esperen, immòbils, que els científics que els governen des de la Terra defineixin la seva missió següent, i els enviïn les instruccions a través d’una molt feble senyal de ràdio. Nomès llavors, comencen a moure’s lentament, uns centímetres cada dia, per apropar-se a la pedra que van a perforar, o a l’objecte que el seu laboratori analitzarà.
Dissenyats per treballar uns mesos, molts sobreviuen durant anys, treballant incansables mentre les seves peces es van desgastant, i la pols obstrueix els seus mecanismes i encega els seus panells.
Un dia deixem de rebre els seus senyals. Ja no podem enviar-los les seves instruccions diàries, ni rebre les seves fotografies i dades.
Llavors queden allà, abandonats a la seva sort. Potser durant dies intentin connectar-se amb la Terra en va. Els seus mecanismes automàtics d’emergència intentaran trobar solució a les seves avaries. Al final restaràn inactius per sempre.
Demanarem als equips científics que els manegen que comparteixin les seves dades amb nosaltres. És molt amè poder seguir diàriament els moviments i les gestes d’aquests robots, i veure el paisatge que els envolta. Són uns ulls que ens permeten veure llocs que els Humans mai havíem imaginat poder veure.
Pàgina següent
