Si mirem el cel en una nit sense lluna, podem comptar uns 4.000 estels.
Els astrònoms de l’Antiguitat van classificar els estels en sis magnituds, tenint en compte la seva lluminositat. Les van agrupar en constel·lacions, i els hi van donar nom segons la seva forma o seguint les tradicions populars.
Així van néixer les constel·lacions que ara coneixem, entre elles, les dotze constel·lacions que formen el Zodíac.
Tots vam néixer sota un signe del Zodíac, però les constel·lacions no existeixen en la realitat. Els estels que formen una constel·lació pertanyen a galàxies diferents.
Fins i tot, les seves magnituds relatives no responen a la realitat. Estels gegants llunyans ens semblen d’una magnitud similar a estels més petits de galàxies més properes.
Les constel·lacions són, llavors, formes imaginàries que relacionen estels de galàxies que es mouen en direccions diferents. Per això, la forma de les constel·lacions canvia al llarg dels mil·lennis.
Avui, l’eix de gir de la Terra està orientat a l’Estel Polar de la constel·lació de l’Óssa Menor. Aleshores, avui aquest estel indica als Humans on es troba el Nord, però en el futur, un altre estel el substituirà.
Quan mirem el cel estrellat, aprendrem aquestes mil·lenàries tradicions, a distingir entre un núvol d’estels les principals constel·lacions.
Pàgina següent
