Des de la més remota Antiguitat, els Humans han mirat al cel amb temor i prevenció.
Incapaços de poder imaginar la mecànica celeste, i indefensos davant els elements, van suposar que el nostre Destí estava escrit en els astres.
L’anàlisi del moviment del Sol i dels planetes els permetia conèixer la successió de les estacions i descobrir els moments més idonis per a la sembra o per a la collita.
En aquest capítol recollirem les llegendes relatives al cel de tots els pobles de la Terra, i la forma en què aquestes tradicions van modelar les seves cultures.
Avui sabem que els astres són objectes materials que segueixen òrbites matemàticament definides. Sabem que el nostre futur és a les nostres mans i que depèn en gran part del nostre esforç i voluntat.
La nostra fundació ha pres el nom d’una Immortal celeste, la deessa Aurora.
Els grecs l’anomenaven Eos, la deessa de l’aurora, la que totes les albes s’aixeca del corrent de l’Oceà per a portar la llum als déus i als homes, la que ens anuncia l’arribada del seu germà Helios, que condueix el carro del Sol.
Quan l’Anita ens expliqui la Història dels Herois, ens dirà moltes vegades que sempre que estiguem tristos i desanimats, hem d’esperar l’arribada del nou dia, a què la deessa Aurora ens porti de nou la llum i dispersi la foscor que ens ofusca.
Pàgina següent
